Calendari d'eixides de setembre 2011.
VIDEO DEL RECORREGUT DE LA 3ª ETAPA:
HAUTACAM, LUZ ARDIDEN I CAUTERETS
Primer vull avançar que el viatge ha estat un èxit total. Èxit en lo sportiu, hem pujat tot el que haviem planificat i més. Èxit en lo personal, hem fet una colla molt ben avinguda, sense cap mena de problema i sempre fent una pinya. El temps també ens ha acompanyat, llevat de la baixada d'Hautacam, on no se sap qui tremolava més del fred que passarem. I, miracle de la Verge de Lourdes, hem tornat tots sans, a pesar que la meitat de la grupeta va fer un recte en una curva a la brossa baixant l'Aubisque. Coses de l'ofici. Si a tot això afegim la grandiositat de les muntanyes i els paisatges, s'entendrà que ja estigam planificant la de l'any que ve als Alps. Queda oficialment oberta la incripció.
CRONOLOGIA:
Dia 31, diumenge.
De bon matí amuntonem bicicletes i maletes per carregar-les a la furgona. Com que no cabien, l'amic ferretero decidix desmontar l'última fila de seients i, tot que és expert en tornillos, l'operació va tardar una hora o més. Tot carregat entre la furgona i el cotxe de Bernat, esmorzem al bar la Xara i camí de Lourdes.
Un parell de paradetes i al voltant de les 8 de la vesprada, ja estàvem a l'hotel.
Dia 1, dilluns.
Un bon desdejuni i a les 8 i poc mamprenem camí al Tourmalet. Toni tenia pressa i a la primera rodona agafà l'autovia. La juventut. Fins a Campan, alguna rampeta dureta però assumible. En Santa Maria de Campan, paredeta a la font, sessió de fotos i a per la glòria. En raó té el coeficient més alt dels ports dels Pirineus. Però a poc a poc, tot arriba. Cerveceta, souvenirs, fotos i cap avall. Baixada impresionant fins Luz Saint Sauveur. Dinar. Tot anava de lo més bé fins que Consue va dir perquè no pujavem altra vegada. Pensat i fet. No volies caldo, dos tasses. Altra vegada fotos i souvenirs, i esta vegada, sense més històries cara a l'hotel rapidet no fóra que diguera de tornar a pujar-lo.
Bé, a poc a poc, continuarem amb les cròniques. Ací teniu un parell d'enllaços amb fotos, tal qual, sense ordenar ni retocar.
 |
| TOURMALET 1 |
.......................
CRÒNICA DE TONI GARSMTRONG
Este es el comentari d'un projecte fet realitat que comença un dia per un comentari i que es veia una cosa imposible, però que al final es dugué a bon termini. Açò demostra que en voluntat i un poc d'il·lusio es poden fer coses.
Primerament dir que desde l´inici del viatge ja solventarem alguns problemetes que ens vingueren com l´asunt de la furgoneta i el cotxe de recolzament. Partirem algo retrasats cap a la France de la patrie després d´un bon esmorzaret com es el costum de la grupeta. Cami llarg i algo calurós però que en arribar a la frontera ja cambia algo.
Després arriba el primer dia i la gent estava motivada i en ganes de vore que era allo que dien tan dur com el Tourmalet. Bé, els comentaris no son res equivocats puix la pujada per la part de la Mongie es feia llarga pero amb eixes vistes que teniem es feia menys pesada. Poc a Poc com mana el nostre lema pujarem el temible Tourmalet i la sensació que deixa coronar eixe port es de autoconvenciment que algo gran hem fet. Fotos i més fotos i cap al dinaret que ja es notava algo de gana. Dinarem com a marquesos i botà la sorpresa. Un comentari de tornar a pujar i la gent que s´apuntava a fer un altra vegada la conquista del Tourmalet pero per l´altra cara que no se si sera la dura o la blaneta pero que ahi esta. Pujarem com a llops i baixarem com a flexes.
Aixi quan ens pregunten per on coronarem el Tourmalet podrem dir que els dos llocs. Mes que els professionals perque això és lo que som, uns amateurs pero en més ganes que els professionals. Despres de fer les compres de rigor partirem cap a Lourdes que ens esperaba la Bernardeta. Soparem de valent i cada uno al seu jacuzzi i la sessió de recuperadores que teniem contractades, fins que ens quedarem torrats en el llit. Algu tenia musica de fons i altres ni ens menejarem en tota la nit. Teniem més de 3000 metres de desnivell en les nostres cames.
 |
| TOURMALET 2 |
 |
| TOURMALET 3 |
CRÒNICA DE RAÜL
Encara ressonaven els ecos de la gesta de la jornada anterior. Havíem pujat el Tourmalet per les dues vessants per a que, com deia David, quan els globeros setciències preguntaren amb iniquitat per quina cara l'havíem pujat, els poguérem amollar amb menyspreu: Per les 2, borinot! No obstant això, tot i l'orgull d'haver vist el gegant en dues ocasions, la frase del dia fou: La culpa de Consue!
Al desdejuni els comentaris versaven entorn a si era adequat o no baixar vestit ja de ciclista i com de roí era el suposat suc de taronja que teníem al buffet. Feia un dia esplèndid, Sol i temperatura ideals. Recorríem els carrers de Lourdes en l'inici d'aquesta segona etapa com si fórem nadius de la regió, Rue de nosequè, Place de nosequí, Boulevard taliqual... Havíem també descobert que per les autovies franceses no poden circular les bicicletes (com en casa nostra) i que els que van en cotxe no tenen molts miraments amb els ciclistes (com en casa nostra). Després del que havíem fet la vespra pensàvem que tot seria bufar i fer ampolles però resultà que encara que tinguen diferent nom, les carreteres estan igual d'empinades en tots els llocs dels Pirineus.
Hui tocava l'Aubisque (Obelisque per als amics), pujaríem pel costat més pròxim a la nostra base d'operacions, pel que el port més llarg i dur seria el de Soulor. Igual que la jornada precedent, a mesura que anàvem remuntant, al costat de la carretera teníem, a cada quilòmetre, l'altitud, la distància restant fins al cim i el pendent mitjà dels següents 1000 metres. Ens servia de referència i entreteniment per mitigar la tortura mental que produïen tants quilòmetres cap amunt (encara que hi havia algun que altre descans). També ens feia cavil·lar que, si indicava que el pendent era del 9% o el 10% i hi havia una lleugera baixadeta, la rampa que se'ns preparava en la següent corba era de colló de mico.
Després d'haver deixat part de fetge i de ronyó pel camí arribàrem dalt amb el cel una mica tapat i prou fresca, recarregàrem el nivell de líquids i menjàrem barretes energètiques pel que poguera passar. Si al Tourmalet coneguérem a la Llama Visanteta que pastava a més de 2100m, ací coneguérem al burret Visantet, animalet molt tendre i afectuós, que semblava enamorat de David. Mentre descansàvem a la terrassa del restaurant es movia entre nosaltres buscant carícies i qualsevol cosa que poguera rosegar, plàstic i tot. El Ferreter eixí del bar amb un tríptic d'informació turística, ens preguntàvem si volia fer alguna eixideta cultural extra a part de les programades, però de sobte, començà a arrencar pàgines i a ficar-se-les sota el maillot, per protegir-se del fred de la baixada. A l'instant la majoria l'imitàrem i deixàrem l'aparador quasi sense pamflets per als turistes.
Des del principi del viatge, Campos estava quimerós respecte a si els túnels que havíem de creuar a continuació serien molt perillosos o si els gendarmes no ens deixarien passar per no portar llums a les bicis. Amb l'ai al cor començàrem una lleugera baixada pel costat de la muntanya, amb unes vistes fantàstiques i un barranc a la nostra dreta que invitava a la prudència. Quan arribàrem als túnels, excavats en la pedra sense cap tipus d'ornament, eren foscs i humits, però no tan llargs com per a no veure la llum de l'altre costat, tot i això les llanternes de leds no faltaren i feren la seua funció. Ens quedaven uns cinc quilòmetres de pujada sense molt de pendent, però que férem a la marxeta (cadascú a la seua).
Al cim de l'Obelisque ens trobàrem amb unes bicicletes talla XXXXXL on, com xiquets d'escola, no poguérem deixar de fer-nos fotos a destall, el més atrevit, Bernat. Quan feia un temps que estàvem allí començà a fer vent i una mica més de fred, així que iniciàrem la baixada en tandes. La meua poca perícia em feia traçar amb precaució i, tot i haver eixit dels primers, prompte em passaren els companys com a bales: Manolo, Miquel i David. Per davant anaven Bernat, Toni, Brines i Campos, a una velocitat que marejava aprofitant el pronunciat pendent de la carretera i les corbes no molt tancades. Jo pensava, mentre frenava a fons a cada revolta i a cada vehicle que divisava... aquestos estan tots com a cabres!
En una de les corbes més tancades (segons relaten els implicats) un cotxe féu una maniobra estranya que provocà que els que anaven al darrere se n'eixiren de la calçada. Campos el primer, inicialment dempeus per la seua habilitat, acabà en terra per culpa de la marxa enrere del propi cotxe, tot seguit, el Ferreter, a crit de Que me n'isc, Que me n'isc! Acabà per eixir-se'n i encastar-se contra uns esbarzers que li marcaren la cara i, per últim, Toni, en una entrada espectacular, caigué a terra encara en la carretera i s'arrossegà després per la graveta uns deu metres ben marcats estavellant-se contra el ja malaguanyat Campos. Es féu mal al cul, a la cama i sobretot (la ferida més cridanera) al colze esquerre, del que brollava sang com en la matança del porc a Sant Martí.
Al poc arribaren també Quique i Consue incrèduls davant el guirigall que s'havia muntat en un instant. El cotxe que l'havia ocasionat encara estava allí i nosaltres, nouvinguts, pensàvem que eren turistes que havien parat per interessar-se per l'estat des accidentats, però els cabrons, que en realitat n'eren els causants, esparverats per la caterva de ciclistes que ens havíem concentrat al lloc en un moment, s'escapoliren d'amagatotis al comprovar que estàvem tots vius, sense dir ni piu.
Una vegada superat l'esglai i reparada la bicicleta més afectada, baixàrem amb compte fins al següent poble per veure si podíem trobar una farmàcia. Malauradament estava tancada i el regent d'un bar ens digué que el millor que podíem fer era baixar fins a la següent població que tenia més serveis. Així ho férem i, una vegada allí, a l'oficina de turisme, Campos esbrinà les opcions que teníem. Finalment decidírem que els bombers, col·legues de Bernat, acudiren per fer-li una cura d'urgència al pobre Toni, que ara ja estava més calmat. En arribar, el metge bomber i els acompanyants, molt simpàtics ens prengueren les dades i li netejaren la ferida, mentre Bernat aprofundia la seua relació de germanor. En acabar, dinàrem en la mateixa plaça on ens havien atés, la més feliç Consue amb la sua sopeta i la seua creïlleta bollida.
Abans d'eixir compràrem algun material a la farmàcia. Quique, David, Miquel i Manolo, els “top” de la grupeta, tornaren a muntar el port pel costat que havíem baixat, la resta els desitjàrem bona sort i, a poc a poc travessàrem l'agradable paisatge camperol, esquitxat de xicotets poblets, camps de dacsa i granges a banda i banda de la carretera fins a Lourdes. Abans d'arribar a l'hotel férem una parada de nou a una farmàcia, una vegada dins fou com estar al Corte Inglés en època de rebaixes, cremes per a la pell sensible (del cul, clar està), batuts recuperadors, cremes de massatge... en deu minuts les amables farmacèutiques feren la caixa d'una setmana, semblàvem més un esquadró de l'Imserso que un grup de valents ciclistes.
Dutxa, refrigeri i visita turística a Lourdes. Allí estaven el santuari i la cova plens de devots en busca de processons i les aixetes d'aigua en les que cap de nosaltres s'atreví a plenar un bidonet per al dia següent. Caigueren quatre gotes i Brines aprofità per comprar-se un impermeable per si les mosques. Manolo trià el restaurant per al sopar on acudiren més tard els altres tres repetidors de l'Aubisque que contaren que l'havien fet tranquil·lament (amb dramatització de l'accident inclosa) i que fou en la baixada on es picaren amb altre grup de ciclistes i tingueren un bon desgast. Un reconfortant sopar, excepte Consue que tenia la panxa rebolicada i no menjà res (d'on trauria les forces el dia següent?), un passeig, el cafenet i de nou a l'hotel per afrontar l'endemà l'últim dia de ruta, alegres pel deure complit però amb un pessic de tristor perquè ja estàvem a les acaballes del viatge.
............................................................................................................................
3 d'agost: tercera etapa: CRÒNICA DE RAÜL
Desdejunàvem. Ja teníem una baixa. Toni caigué el dia anterior durant el descens de l'Obelisque i tenia dolorit el costat esquerre i portava una bena al colze que li donava un aire professional, però això no li llevà el bon humor i l'optimisme de bon de matí. Brines i Campos s'havien engolit ja les corresponents píndoles d'aminoàcids (drogues dures en realitat) i el Ferreter havia fet l'habitual espoli de croissants refregats amb un succedani de Nocilla mentre l'encarregada de l'hotel no cedia en la intenció de la resta de què en portara algun més... Ah, non, non!!
Miquelet, que el dia anterior s'havia exprimit a fons juntament amb Quique, David i Manolo tornant a pujar el llarg i enverinat port, apurà tot el que pogué el descans a l'habitació, i quan entrà apressadament al menjador, amb la mirada esquiva i distreta, rebé una ovació del personal, al que respongué amb un tímid somriure i una lacònica salutació. Després es ficà les botes al buffet, que el pobret encara està creixent.
El dia anterior per la vesprada havia plogut, l'aigua ens sorprengué durant la visita a la cova de Bernardette a la que cadascú li demanà el corresponent miracle per al sendemà: uns que continuara plovent i altres que escampara. El cel estava ennuvolat, feia més fresca que els dies precedents i l'impermeable no faltà quan baixàrem a preparar les màquines per eixir, rodes dures i cadenes greixades. Toni es quedaria a l'hotel i acudiria més tard al poble on hauríem de dinar.
El primer port del dia era l'Hautacam, on Indurain es va fondre fa un grapat d'anys i el danés, fins al cul d'a saber quina droga, sentencià aquella edició del Tour. Setze quilòmetres d'ascens que, com d'habitud, disgregaren el grup prompte. Un poc després de la meitat, ens endinsàrem en una espessa boira que ens acompanyà fins al cim. Mentre pujàvem, la furgona de l'organització de la Pirenaica.com ens avançà amb música a tot volum i un xiquet que animava amb un megàfon “Allez, allez!!” La primera vegada fou simpàtic, però al quart d'hora de monòleg, donava ganes de trencar-li l'altaveu al cap. Remullats per la suor degut a la humitat i a les gotes d'aigua en suspensió, no gaudírem del paisatge perquè no podíem veure més enllà de tres metres, però la sensació de rodar pel no res era tan estranya i diferent que quedarà per sempre gravada en la nostra memòria.
Acabada la pujada, la temperatura del cos baixà ràpidament mentre compràvem souvenirs. Decidírem prendre alguna coseta calenta abans de baixar i entràrem al restaurant que hi havia ja amb el fred als ossos. L'amfitrió era un grandot i afable cambrer que ens atengué molt amistosament. Prenguérem llet amb Cola-cao (o alguna cosa pareguda) i Bernat i jo ens enfundàrem en una bossa de fem per tal d'afrontar el descens amb una mica més de garanties de supervivència. Amb el terra mullat i la boira i la gelor encara presents, la baixada es féu amb molt de compte (amb Toni en ment). En arribar baix semblàvem una orquestra de percussió dental o una penya de malalts de Parkinson desbocats. Manolo i Brines tardaven en arribar i ens temíem el pitjor. Quique i Miquel tornaren a pujar per buscar-los i al poc baixaren tots: una simple i inoportuna punxada que ja havien reparat, menys mal.
Al peu de la muntanya els núvols havien desaparegut de sobre nostre, així que ens desférem de tota la roba que portàvem damunt i ens dirigírem cap a Luz St. Sauver, on es esperava Toni per dinar. Tardarem un quart d'hora! li digué Campos. I un rave! Havíem de pujar el que el dia del Tourmalet havíem baixat en un rellamp, un pendent no molt dur però constant durant un fum de quilòmetres que agreujava el cansament que ja teníem... vora tres quarts d'hora tardàrem en arribar al mateix restaurant on dinàrem el primer dia de ruta. David recordarà per sempre ja que els panini porten formatge i la frugal Consue (la jove de la perla) es deixà mig plat de tortellinis.
Després de carregar records i deixar-los al cotxe, començàrem el segon port del dia: Luz Ardien, altres tretze quilòmetres una mica més suaus que els de l'Hautacam, però amb les cames ja castigades. Com sempre el grup es dividí (cadascú amb el ritme més adequat a les seues qualitats). Per darrere ens quedàrem Brines, Consue , Quique (que ens féu fotos i companyia) i jo, amb la llengua fora i ofegat, rampa rere rampa, mentre Quique i Consue xerraven sense treva amb tanta facilitat com si estigueren passejant pels carrers d'Algemesí. A Campos el véiem a cent metres i el propòsit de passar-lo es feia explícit en més d'una ocasió, però les forces no donaven per a moltes exhibicions. Toni ens acompanyava amb el cotxe i ens feia fotos sota un cel gris, però sense tant de fred ni boira com prèviament havíem patit.
Mentre encara ens quedaven un parell de quilòmetres, David i Miquel baixaren com fletxes avisant que se n'anaven a Cauterets, trajecte que, pel temps i la fatiga encara no estava clar si anàvem a realitzar o no. Una vegada dalt, ens férem les fotos de rigor a l'estació d'esquí i baixàrem esperitats amb la intenció de fer també la visita al Pont d'Espagne, com els dos que anaven d'avantguarda. Més que un port, era un fals pla d'uns 10 km. entre vessants de muntanyes, pel costat d'un riu, amb paisatges preciosos. Brines s'escapà per davant, crèiem que s'havia enfadat amb nosaltres, però després confessà que pensava primer regar les plantes i després, al veure el magnífic entorn al que ens trobàvem, decidí fer unes quantes fotos.
El constant Bernat i el potent Quique tiraren endavant i, quan arribàrem al poble, començà a ploure dèbilment. Quan paràrem per reagrupar, aparegué Manolo menjant-se un bon tros de pastís de crema al que ningú es pogué resistir, i tots anàrem a la Pâtisserie a carregar les piles per l'últim esforç fins a l'hotel. Mentre berenàvem, aparegueren David i Miquel que, insaciables, havien deixat enrere el poble i havien pujat més encara, però un fort ruixat els sorprengué i decidiren baixar. Una vegada tots reunits mamprenguérem el retorn, amb les presses de l'amenaça de pluja i de la tardana hora en què ens trobàvem. A plat gran, quasi tot cara avall amb algun que altre trencacames, fins 2 vegades se'ns caigueren les ulleres de tan ràpid com anàvem.
Arribàrem al nostre destí unes dotze hores després d'haver eixit, amb la sensació de la feina feta, satisfets i (al menys jo) esgotats. Dutxa ràpida i trasllat al centre de Lourdes per tal de sopar. Triàrem un restaurant aparentment amb més classe que la resta de dies i per primera vegada, ningú no va menjar espaguetis. Miquel, al que li sobraven forces, de tant d'ímpetu que tenia vessà la seua Coca-Cola, a l'igual que havia fet amb la llet al cim d'Hautacam, com de bonica és la joventut! Una simpàtica cambrera ens atengué i la vetllada passà tan ràpidament i dolça com en un d'aquells moments perfectes en què s'està tan a gust que el temps s'escola vertiginosament sense que ningú se n'adone. Mentre féiem plans per a l'eixida del pròxim any, David completà la seua sobredosi de xocolata i Campos la seua de Verbeine (àlies poliol). La classe del restaurant es veié al compte que com sempre pagà Bernat, però, què més donava... ens ho havíem guanyat. Passejàrem cap a l'hotel comentant les incidències del dia i ens acomiadàrem fins al dia següent (el de la tornada) buscant el llit com el trofeu més preuat de la jornada, tot i que el trofeu veritable eren els companys amb que havíem compartit l'aventura.
