Grupeta Apocapoc Algemesí

Bé, així som. Igual passen les setmanes sense una miserable crònica com de sobte, n'apareixen dues. Hem hagut de fer una edició especial formatada a dues columnes per celebrar l'aconteixement. Gaudiu-les perquè estes coses no solen repetir-se. Bon profit. 

BÉTERA CAMEL TROPHY ó   BÉTERA DAKAR ó  DE BÉTERA A KATMANDÚ... ó ... Per començar cal dir que la programació de l'etapa ha deixat molt que desitjar: horaris, llocs de concentració, itineraris... millor no haver preparat res i haver-ho deixat a la improvització com així ha ocorregut. Salvat el primer inconvenient (¿qui anava a pensar que una punxada de roda de COTXE!! retardaria tres quarts l'eixida quan, estadísticament, és més probable que et socarre un raig que tingues la roda buida a les 7 del matí? segur que a algú no li ha sonat el despertador a temps) encara ens quedava la segona: després del rally pel bay-pass hem arribat a Bétera dispersats i aparcat en llocs diferents amb el problema de que ciclistes i bicicletes no anaven en el mateix grup. Ni fet aposta!. Es pot disculpar perquè Bétera és una ciutat cosmopolita i clar, et pots perdre fàcilment. --Ens fem un cafenet? --Veges! Però resulta que tampoc tots en el mateix bar. Serà per guanyar temps. Menys mal què tenim mòbil.  Per fi ens posem en marxa, TOTS AGRUPATS, camí d'Olocau. La cosa estava animada perquè mitja universitat politècnica de València tenia el mateix pla que nosaltres. I ara que pense, alguns dels universitàris ja teníen anyets... segurament serien d'ingenieria de camins, carrera molt dura; no els veig preparats per a mobilitzacions en contra de les taxes ni acampades antisistema.....  És d'agraïts dir que tant la pujada al Pico de l'Águila com l'esmorzar a Sogorb i la tornada per l'Oronet ha pagat la pena. Moments de ciclisme i paisatge preciós. Sí senyor. El mestre ha fet una ascensió a l'últim port impresionant tot i comptar amb els atacs desproporcionats (fins i tot psicològics de Miquel -àlies GPS) i això que este govern li ha retallat fins les forces.  Baixada de locura camí de Bétera (seria per la proximitat de l'Hospital Psiquiàtric - a alguns els hauria vingut bé una visiteta) buscant els cotxes. Però ni cotxes ni res, és passar el pont i començar l'aventura. Un minut per a recollir queviures d'on siga, plenar les cantimplores i, sense poder ni pensar, mamprendre la tornada cap Algemesí. Tot un món d'aventures inesperades però què ens han fet més grupeta.  A l'eixida de Bétera, primera reunió per consultar el GPS de Miquel. Tot clar! Ja tenim líder! Desfem el camí perquè ens haviem equivocat. Tornem a Bétera, fem un parell de voltes pel centre i de nou a desfer el camí. Segurament el satèl·lit que utilitzava el GPS de Miquel ha entrat en òrbita geoestacionària sobre Bétera i ens feia pegar voltes.  --Tranquils que vos portaré a casa! -deia el líder del GPS. I, amb molta sort, ha complit la promesa. Ni una biaxa! Molt ben conduïts al llarg dels 30 km que hem fet per l'autovia des del bay-pass fins al Corte Inglés de Campanar de València. Tot un espectacle pels conductors dels cotxes i camions que ens rodejaven i acaçaven en cada eixida que no preníem o en cada carril d'acceleració que traspassàvem, meravetllats i impressionats per la gossadia d'una grupeta de ciclistes circulant en un hàbitat tan hostil com poc natural. Adrenalina, emocions, pulsacions a tope.... Jo sabia que no anava a passar-me res perquè porte una estampeta de la Senyora Pepa.  SORT hem tingut per partida doble, hem eixit il·lesos i no ens ha parat cap parella de la guàrdia civil (ni una, les retallades ens han salvat esta vegada). Com ramat d'animalets més dèbils i conscients de la nostra inferioritat, l'única sol·lució passava per fer pinya, consensuar totes les decisions i tractar de mantenir el grup unit. Un deu! Per dins de València, carrils bici, carrils bus, carrils de peatons, parcs i jardins... tot li valia. Una paredeta per decidir estratègies. -- Allò és el riu! - no sé qui ho ha dit però ha tingut una il·luminació. -- I si el seguim, arribarem a la mar! -eixe havia aprovat l'àrea de medi quan era jove. -- I per vora mar podem arribar a Cullera! -estàvem salvats. Supervivència cent per cent. Eixes ocurrències només es tenen en moments difícils. Dit i fet. Visita turística pel llit del Túria. Almenys ja no véiem cotxes, més bé alguna joveneta que, per allò de la primavera, tractava d'anar fresqueta (supose que també hi havien de més maduretes però no me n'he adonat). Torres de Serrans, Palau de la Música, Palau Reina Sofia, El museu del pincipito, l'Oceanogràfic, el pont penjant de Calatrava... no ens hem deixat res per veure. Un altre cònclave per decidir quin carril bici preníem i, finalment, entrem a Pinedo. Miquel i Llius, s'han posat davant i ens han portat a casa com havien jurat. Bons elements. Però abans, al passar pel Palmar i, com que ja no era hora de l'all i pebre, no hem pogut resistir la tentació de parar en una pastisseria que et deia para!, para! Què bo! Ens ho mereixíem. Hem buidat l'aigua del canari tots a l'hora (com cal fer) i en un tres i no res ja estàvem a casa. Arribar, tancar la burreta i posar-se a ploure a bots i barrals. Fins això ha eixit bé. Bé, m'ha agradat això de l'aventura. El Paris-Dakar tampoc ha de ser tan dur! Qui sap..? TaoTeChing

Crònica marciana de l’eixida especial del Pico del Águila. 28 d’abril de 2012 “La carn vol carn i la bici vol carretera” (Ausiàs March i M.A.) No hi havia a València una grupeta com la A Poc a Poc. Feroçment es despertava a les 6 del matí per fer l’especial del mes. Tot ho recorde mentre pense que buuuuuuuuuuurro que eres i mire la carn roja del sol en els braços per no haver-me posat crema i haver-me llevat els manguitos massa prompte. Hem passat hores, unes quantes hores; han passat quilòmetres, uns quants quilòmetres. De sobte encara em pren aquell vent (hui en feia sobretot de cul) o l'amor per la bici i els companys de grupeta i rodolem per terra de broma i en sentit figurat, perquè de veres i literalment és una putada redolar com aquell que va redolar baixant Dos Aigües. No comprenem les eixides dels dissabtes com un costum amable, com un costum pacífic de compliment i confort. Ha de ser la burrera padre, eixir en cotxe abans que el sol, cinc euros de gasolina cada u, rodar amunt i avall per mitja serra del Garbí i tornar en bici fent la mà per l’autovia de Burjassot cara a Campanar (i tots cagant-se en tot amb tota la raó) i ficar-se en el llit del Túria un dissabte a migdia per esquivar gent que passeja i patina. Però d’on ve tot aço? D’on ve? De les 7 del matí. Bé, de les 7.15 per ser exactes perquè el capità arriba tard. El cotxe de la Grupeta té baca però no té benzina. Parem a ficar-ne i dos o tres cotxes es perden. El mestre està canviat a Bétera però no troba la bicicleta: “Una bici! Una bici! El meu lloc de funcionari per una bici”, com va dir Ricard III (William Shakespeare. Acte 5, escena IV). Els de la GR busquen un bar i les tovalletes humides. Què deuen fer amb les tovalletes humides que no poden viure sense elles? El capità arranca com una fona cara amunt per Marines Viejo i sembla que en lloc de parar a pixar busca una cova per a hivernar o autosatisfer-se, mira si s’amagava. Un gos de poc més la lia parda en la carretera que serpenteja avall cara a Altura. Esmorzem a Sogorb. I ja ve l’Oronet amb el Jordi per davant a bloc i la Raquel per darrere a bloc com a bon matrimoni, Talens de perro de presa, Luis contemplant el paisatge, el mestre llegint l’última pàgina de la llibreta, Bresonet amb la seua màquina italiana Bianchi i la roda de darrere de Tubeless. I en arribar a Bétera uns valents volen vore la població tres o quatre voltes i avant i arrere i amunt i avall vinga a fer la mà. Un navegador que no navega i un inútil que volia cobrar per fer de guia i es perd. I els valents que enfilen per l’autovia amb dos collons cara a València i el mestre cagant-se en la mare que va parir al guia (que és una santa dona). Canal 9, Palau de Congressos, nou estadi del València, fallera gegant de Lladró, pont de Campanar, llit del riu Túria, Feria de Sevilla, hemisfèric, carril bici (ara de pórlam, ara de terra) i baixar escalons en marxa. Pinedo, el Saler, l’Albufera de València que fa 400 anys arribava a Albalat i el forn del Palmar que és escenari de germanor. Aire de cul i a les 4 tots en casa en dos collons, perquè tocades les quatre comencen a caure sapos de punta, mira si plovia. En fi, un honor haver rodat 100 milles amb els valents i 55 amb els sensats.   Ausiàs March,el poeta de la bicicleta

-------------------------------------------------------------------------------------------------------

PD: en disposar de material gràfic, el posarem.
DADES de L'ETAPA:
150 km
5:40 hores dalt la burreta
26,5 de mitjana (tenint en compte el coeficient corrector de l'edat, em toca 33 km/h)
2888 kcal... (dos plàtans dos pastissets, arreglat)