Grupeta Apocapoc Algemesí

ANODINA ETAPA PER LA VALL DE LA GALLINERA

Després de les emocions viscudes el dissabte passat, la de hui ha estat una etapa d'allò més avorrida, anodina, ensopida... Ni un miserable quilòmetre per autovies. Bó, tractarem de buscar alguna anècdota o detall (cosa difícil) per tal d'omplir unes línies i poder cobrar per la crònica.

Cal dir que, en no veure Miquel a l'eixida, m'he alegrat (per allò del GPS i les autovies) però també vull anotar que m'he enrecordat d'ell unes quantes vegades enyorant moments camí del Corte Inglés.

Eixida molt tranquil·la, serena, calmada, rodant a velocitat moderada. "Ja era hora que apareguera un poc de seny i començarem escalfant els músculs com pertoca" pensava jo. Però ni per eixes, esta gent no té el coneixement suficient i ix sempre com les cabres en estampida. Hui estàvem esperant la Raquel, que s'havia dormit, quan tots la feiem trotant per les carreteres d'Ayora. En arribar a la cua de la grupeta tot ha tornat a ser com sempre.

Pujada a Barx, reagrupament i a buscar el descens de la Drova. D'allí a Villalonga i començar la pujada a la Llacuna quasi sense adonar-nos. A poc a poc deien alguns... Bé, calia fer cas. Però per a sorpresa meua, he pogut agafar i deixar de roda dos elements notables de la grupeta, el commandant i Talens (tot un campió màster 40 de la Comunitat). Pensava que allò de l'Oronet de la setmana passada (on un campió del món va fer tota la pujada tractant de pillar-me roda) era una anècdota, però no, hui n'han caigut dos. En coronar tot era dir: "ja et teníem!, "15 segons"... Sí, si, ahí queda. Un màster 60 coronant davant d'ells, hauríen de pensar en penjar la bicicleta.

Encara no estava tot fet, camí d'Alpatró havíem de  superar "la cuña des cabres" i, poc després, la baixada del Mortirolo. La primera sembla que cada vegada està més empinada i la segona també. En la baixada Raquel no podia frenar la burreta i endreçava les corbes de ferradura i Campos, que en contra de la norma baixava per davant, anava taponant el pilot igual que Massa en la fórmula one; les pastilles dels frens cremaven tant que no feien ni efecte. En arribar a boxes i comprovar la telemetria, Talens aseverà que el problema se podria haver sol·lucionat refrigerant els frens de tant en tant... i una mec!, si els soltava, ja no podia controlar la burreta. Això passa per haver-los canviat la setmana passada i haver posat material classe B, i és que amb la crisi no tot està justificat, però la pela és la pela. 

A l'esmorzar, envoltats de pardalets per damunt de la taula, Vicent Ahuir tirà l'entrepà al terra, perquè no li havien posat prou de pernil i, no content amb això, està a punt muntar una crisi diplomàtica amb dos ciclistes holandesos que acabaven d'esmorzar a la taula del costat. I és que no dependrà mai, li agraden els conflictes. Estava encabotat en que es compraren unes bicicletes de talla més menuda, que la que tenien era massa gran, que el que havia de ser llarg o llarga era la picha (o tija, ara no ho recorde). Per a demostrar-ho, l'holandés més alt i Talens se la mesuraren allí mateix (la bicicleta.. dic). 

Resolta la situació (perquè se n'anaren els immigrants) i després de prendre un carajillo de collons de mico continuarem en direcció a Forna. Que si plourà, que si no.... En el poble, despiste del GPS del comandant, i un parell de voltetes pels carrers de Forna. Em recordava algo molt recent, però pitjor perquè en el poble només hi ha dos carrers.... La llengua perd l'home. 

I, a poc a poc, passant per Oliva, Gandia, Tavernes, Favara, Benicull... arribem un poc més de les dues a casa. 

I poc més que contar, llevat del problema tècnic de Raquel que anava tot el camí de tornada amb el fré de mà de la roda de darrere possat.

I "that's all my friends"

TaoTseChing